- Petronila, això no por continuar així.
- I per què, Ramon?
- Perquè se suposa que som eremites, que hem vingut aquí a fer vida contemplativa i a buscar el perquè de tot plegat.
- I que no ho estem fent ja?
- Ja et dic jo que al final algú s'anirà de la llengua i tindrem merdé, no es pot ser tan modern.
L'endemà, en Ramon va reunir homes i dones eremites, i com a guia espiritual de la vall i de tots aquells que havien consagrat la seva vida a l'amor universal entre l'espècie humana, i a la reflexió sobre el sentit de la vida, l'humà i el diví, els comunicà la visió que havia tingut la nit anterior, després de la darrera cigarreta:
- Ens hem de separar. Les dones es quedaran aquí, guardant aquest indret, i els homes anirem cap el sud, buscant un lloc més segur. Aviat sabran a Roma que hem trobat la felicitat i no hi haurà coves per a tothom. Podrem tornar, però d'amagat. Fundarem un monestir, per guardar les aparences, i ja tornarem quan s'escaigui.
Ningú va entendre res, però si ho deia en Ramon, per alguna cosa seria. Van passar la darrera nit d'intercanvi de coves i l'endemà van marxar. Als dos anys d'esperar-los i no rebre resposta a les seves missives, Petronila i companyia van decidir fer el seu monestir, fartes del Ramon, les seves visions i els seus remordiments. I fins a la data, la mala llet i el mal rotllo ha arribat fins avui en dia, monjos i monges ja ni es toquen, alguns ni es parlen, acollits als vots de silenci.
De Vallbona i Tàrrega, amb els seus vins i pastissos russos, ens dirigim cap a Calatayud, a sopar la versió aragonesa de l'esqueixada que veieu a la foto, i d'altres delicatessen locals. Quan veiem el compte, ens demanem si no estem essent víctimes d'una estafa contínua a casa, si no quedarà disponible cap cova per on voltaven en Ramon i na Petronila per instal·lar-s'hi i arribar a fi de mes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario