Per fi a casa

Ver mapa más grande

La veritat és que ja tenia ganes d'arribar, no ens enganyem. Al principi és curiós, divertit, no deixa de ser un repte cada etapa: buscar el tren, després l'alberg, valorar si val la pena la ciutat o és millor continuar. O si ja estàs fart (com passava a les darreres etapes) i hi ha la menor possibilitat d'arribar a casa, a veure quina és la combinació impossible de trens per arribar.

A Itàlia tot força fàcil: tot bastant cutre però efectiu. No hi ha com un paper penjat a la paret on hi diu tots els trens que paren a cada estació. Color groc "partenza", color blanc "arrivi", escolti, sense complicacions. Unes maquinetes força simpàtiques, que acceptaven qualsevol cosa per pagar, i a més et deien quin era el tren més barat.
Ara, fou arribar a França, i començar les complicacions. Mira que és fàcil repetir el sistema dels cartellets, fins i tot li poden canviar els colorets per sentir-se diferents (de fet, això de la llista és un invent alemany, però ves, les bones idees el millor que es pot fer és copiarles). Doncs no, ni cartells, ni mapes i, sobre tot, unes maquinetes estúpides, en les que s'hauran gastat una fortuna, que no et deixen pagar més que amb una targeta visa amb un xip que només deuen tenir els francesos. I alguns francesos només, perquè a Montpellier m'hi vaig passar 45 minuts per comprar un bitllet de la cua que hi havia. Ni visa vulgaris ni bitllets; monedes sí, però ves a demanar-li canvi al de la cafeteria: vint-i-sis euros en monedas per anar a Port-Bou, "Pogbu" com diuen ells.

Tot un homenatge al gran Laslo, les maquinetes fashion de totes les estacions franceses. Tinc veritable curiositat per conéixer la ment preclara que va pensar-les i si prepara cap invent més d'aquest tipus per decorar els halls de les estacions franceses.

Doncs deia això, que un bon viatge, revivint l'època motxilera i comprovant que els bons costums, especialment en temps de crisi, no es perden tan fàcilment. Fent el compte del que li he pagat als ferrocarrils italians, espanyols i francesos (a pesar d'aquests darrers s'encaparraven a no cobrar-me), als busos i barcos croates, la broma m'ha sortit com agafar un avió; Però ja era això, fer els 1.750 Km amb la certesa de poder canviar el guió a cada moment i tenir el plaer, com us explicaré més endavant, de rememorar la vida del mestre Laslo a alguna etapa.

Us deixo amb en Nicola, m'arriba això del Trotamundo.