Aquests són els famosos pollastres de Bangor. Si mai vas per carretera des de N'Djamena a Moundou, és probable que el txófer et proposi fer un mos a mig camí, és a dir, aquí mateix.Hi vaig ser el maig del 2007. Quan estàs amb la queixalada, tot just acabes de tenir el plaer de deixar enrera el Sahel i veure com la sabana humida et va envoltant poc a poc. Les palmeres, tot tipus de palmeres, van deixant espai als mangos, i els camells a les vaques, i la terra, que abans era un polsim inestable, s'amaga sota un tapís d'herba; com si algú l'hagués escombrada, convertida en un nou agent taronja, arrogant i esfereidora quan treu el nas.
Quan li cau a sobre petroli, el cru vull dir, l'herba no torna a créixer mai més, i aleshores es veu la terra taronja. Mireu els pous de petroli de Bemangrà, a prop de Moundou.
Quan arribo a la part més poblada de Bemangrà, la gent m'hi espera fent una rotllana. El traductor fa les presentacions en la llengua vernàcula i els visitants continuem en francés. El diàleg se centra en com la gent se sent estafada per l'arribada del petroli, res del que havia d'arribar (tret dels militars, les malalties, la gent estranya, els robatoris i altres perles) acaba d'arribar.
Mentre estem parlant, uns militars passen ràpidament en una moto, fent molt de rebombori. Sembla que ha estat tot perfectament coordinat per mostrar que les paraules de qui sembla ser el portamveu no són cap ocurrència seva:
- Aprofito que ets aquí per demanar-te. Tothom ens diu que el petroli és on els blancs, que els calers són a casa vostra, què feu amb tot això? La gent es demana com canviarà sa vida. Quina lògica té tot això?
Quan acabem la conversa, es trenca la rotllana i amb ella el protocol. Tothom s'apropa a saludar i a intercanviar impressions, a veure de prop la càmera que porto, a demanar fotos, a prendre contacte amb el que sembla una mena d'holografia, blanca, aliena al paisatge. De tornada, un control de l'exércit ens atura a l'entrada de Moundou:
- Aquí diu que vostès són tres en aquesta missió i al cotxe puc comptar cinc persones -afirma el gendarme revisant un paper que indica que soc periodista, amb permís per fer fotos a tot allò que no sigui cap edifici administratiu o militar-
- Ells dos són periodistes també, treballen a la ràdio de la missió catòlica -justifica Nadji, el nostre amfitrió-
Precissament per això. El militar que ens observa mastegant un misto entre les dents, ens fa baixar del cotxe i identificar-nos. Basile no porta el seu passaport (normalment no ho fa quan fa un viatge de 30 quilómetres a un llogarret) i es queda acompanyant als ensopits soldats, fins que algu vagi a casa seva a per la seva documentació.
- A Basile li busquen les pessigolles ràpid, es fica massa amb els militars al seu programa de ràdio - ens confesa en Nadji-
Per la nit, ve a visitar-me a la procura, on m'allotjo, a prop del riu i de la fàbrica de cotó, el que va ser la gran esperança del país anys enrera. L'endemà ve el president, i en Nadji ha preparat la meva fugida de la ciutat. Diu que si no sortim abans no arribi, els controls de policia seran insoportables. L'Idriss Déby té molta por a un atemptat, tot i la treba obligada per la pluja. Els militars l'ha deixat anar: sa mare li ha donat el passaport al xófer de Nadji i aquest ha tornat a la barrera a les portes de la ciutat.
Parlem del documental i li proposo que sigui un dels personatges. Xerrem, a la procura no hi ha alcohol, així que només podem beure aigua gelada. Basile no vol deixar passar l'oportunitat de treballar en una producció audiovisual estrangera, no hi ha tants agossarats que passin per aquests camins d'Àfrica. Ens acomiadem, després d'intercanviar mails i números de teléfon. Demà a les cinc de la matinada ve el xófer de Nadji a buscar-me. Ràpid, que ve el president!
