L'assemblea més llarga

Us fixeu que sí que va ser llarga?

De compres per Sudàfrica

Crec que ens el vam trobar fent auto-stop, a la sortida de Maputo.

La veritat és que era un paio ben estrany, així amb ulleres, d'aquells que es fan les cigarretes d'embolicar (serà per estalviar un duro?, fins i tot porten la bosseta de filtres, que semblen la tabacalera ambulant). Però com que jo anava més aviat concentrat amb el cotxe per no posar-me al carril de la dreta i no atropellar ningú per l'esquerra (a més de recordar que intermitent i neteja-parabrises estan també intercanviats), no li vaig parar massa atenció. L'altre 50% que havia llogat el cotxe ha decidir que feia cara de bon nano, que semblava de cap allà i que li faríem un favor si el portàvem a on deia el cartró que duia entre les mans: TO KRUGER. Al Park Kruger, com nosaltres, Ramon. Som-hi, Conxita.

Lo de les cigarretes per embolicar em va quadrar ràpid. Tota l'estona parlava de coses extranyíssimes: que si estaven acabant amb les botigues de barris, que no havíem de comprar als supermercats (amb lo bé que em ve a mi anar al MERCADONA que està al costat de l'escola, abans no surtin els nens), que si havíem de comprar només productes orgànics. En fi, sort que vam arribar aviat a la frontera i vam canviar de tema, perquè no enteníem res, sobre tot allò de la sobirania alimentària, tu. Ens havíem d'independitzar dels supermercats? Seria de l'ala anticapitalista d'Esquerda Republicana? Només els hi falta això a aquest pobres, la línia botigueta autèntica.

Ara, jo vaig començar a sospitar del paio perquè al primer supermercat que vam veure com a Sudàfrica, s'hi va llençar com quan fa un mes que no veus la tele i et quedes embadalit amb els anuncis. - No cal ser integristes, jo sempre dic a les meves xerrades que cal conviure amb els supermercats. Mentre no t'enganyin i no caiguis als seus paranys. Cal estar a l'aguaït.

Xerrades? Però que té un programa de ràdio a més? Home, amb les ulleretes, una mica predicador sí que semblava. Ara, quan em va trencar la cintura fou quan, un cop al Parc, voltat de lleons i panteres per les proximitats, treu de la motxilla un paquet de pernil serrano.

- No fotem, guarda això collons! Què vols, que ens mengin els primers? -va dir en Ramon-

- Tenien pernil serrano al super? No te l'hauràs fotut? Mira que aquí a Sudàfrica la poli és molt cafre encara, que no has vist aquella peli del Mandela? O era a Hotel Rwanda, Ramon? -li va dir la Conxita-.

- No, és de cals pares, que tenen un delicatessen a Sabadell.

Ay, l'òstia! Un delicatessen. Botifarra de l'Àrea de Gissona no, però pernil de delicatessen de Sabadell sí, quins collons! Per sort no ens van menjar els lleons, estaven prou enfeinats amb les gaseles, no donaven abast vaja, i l'home (tot s'ha de dir) va compartir l'embotit amb tota la tropa. Per la nit, igual. Veiem un SPAR, d'aquells que tenen els pakis a Barcelona però a lo bèstia ,i li demanem que ens faci una demostració de com sublevar les masses i tornar-les antisupermercadistes.

Tu, cap problema, van estar a punt de tancar la botigueta, perquè tothom marxava, il•luminats per la bona nova. Ara quan, vam anar al queviures del poble, no tenien ni per fer-se un espaguetis escolars (això ho diu la Conxi sempre), d'aquells amb tomàquet Orlando i margarina. Així que, tooooorna cap a l'SPAR, baixant la porta, a comprar el que fos.

Jo crec que va ser del cop a la porta que es va fotre el nano, ves a saber, però va sortir canviat de l'SPAR. L'altre dia el vaig veure a un programa d'aquests que busquen la gent que s'ha perdut. Ens van acomiadar, farts de veure jirafes i elefants, l'endemà a la tarda. Ens va demanar que el deixéssim al primer supermercat que havíem trobat, just passada la frontera.

En Inhambane

Despues de estar desconectados mas de una semana, la parroquia de Inhambane nos ofrece sus servicios telematicos para conectarnos con el mundo exterior. Todo un detalle, muestra de los progresos ciberneticos misioneros.

Los leones sudafricanos y otra coproducciones topanistas hispanomozambicanas vendran en otra cronica, de momento emitimos nota de viaje, en esta parada tecnica a mitad de camino de Vilankulo.

Boa Viagem

Laslo de nuevo en África

Marruecos, Mozambique, la sombra de Laslo es alargada. La expedición sudafricana salió el marte por la tarde, vía Frankfurt, y ya está mirando al Índico, paseando por las calles deMaputo, reencontrando a otros camaradas topanistas, alrededor de una Laurentina o de una 2M.






Mañana, a por los leones del Parque Kruger.

Salud, camaradas.

Que ve el president!

Aquests són els famosos pollastres de Bangor. Si mai vas per carretera des de N'Djamena a Moundou, és probable que el txófer et proposi fer un mos a mig camí, és a dir, aquí mateix.

Hi vaig ser el maig del 2007. Quan estàs amb la queixalada, tot just acabes de tenir el plaer de deixar enrera el Sahel i veure com la sabana humida et va envoltant poc a poc. Les palmeres, tot tipus de palmeres, van deixant espai als mangos, i els camells a les vaques, i la terra, que abans era un polsim inestable, s'amaga sota un tapís d'herba; com si algú l'hagués escombrada, convertida en un nou agent taronja, arrogant i esfereidora quan treu el nas.
Quan li cau a sobre petroli, el cru vull dir, l'herba no torna a créixer mai més, i aleshores es veu la terra taronja. Mireu els pous de petroli de Bemangrà, a prop de Moundou.

Quan arribo a la part més poblada de Bemangrà, la gent m'hi espera fent una rotllana. El traductor fa les presentacions en la llengua vernàcula i els visitants continuem en francés. El diàleg se centra en com la gent se sent estafada per l'arribada del petroli, res del que havia d'arribar (tret dels militars, les malalties, la gent estranya, els robatoris i altres perles) acaba d'arribar.

Mentre estem parlant, uns militars passen ràpidament en una moto, fent molt de rebombori. Sembla que ha estat tot perfectament coordinat per mostrar que les paraules de qui sembla ser el portamveu no són cap ocurrència seva:

- Aprofito que ets aquí per demanar-te. Tothom ens diu que el petroli és on els blancs, que els calers són a casa vostra, què feu amb tot això? La gent es demana com canviarà sa vida. Quina lògica té tot això?


Quan acabem la conversa, es trenca la rotllana i amb ella el protocol. Tothom s'apropa a saludar i a intercanviar impressions, a veure de prop la càmera que porto, a demanar fotos, a prendre contacte amb el que sembla una mena d'holografia, blanca, aliena al paisatge. De tornada, un control de l'exércit ens atura a l'entrada de Moundou:

- Aquí diu que vostès són tres en aquesta missió i al cotxe puc comptar cinc persones -afirma el gendarme revisant un paper que indica que soc periodista, amb permís per fer fotos a tot allò que no sigui cap edifici administratiu o militar-
- Ells dos són periodistes també, treballen a la ràdio de la missió catòlica -justifica Nadji, el nostre amfitrió-

Precissament per això. El militar que ens observa mastegant un misto entre les dents, ens fa baixar del cotxe i identificar-nos. Basile no porta el seu passaport (normalment no ho fa quan fa un viatge de 30 quilómetres a un llogarret) i es queda acompanyant als ensopits soldats, fins que algu vagi a casa seva a per la seva documentació.

- A Basile li busquen les pessigolles ràpid, es fica massa amb els militars al seu programa de ràdio - ens confesa en Nadji-

Per la nit, ve a visitar-me a la procura, on m'allotjo, a prop del riu i de la fàbrica de cotó, el que va ser la gran esperança del país anys enrera. L'endemà ve el president, i en Nadji ha preparat la meva fugida de la ciutat. Diu que si no sortim abans no arribi, els controls de policia seran insoportables. L'Idriss Déby té molta por a un atemptat, tot i la treba obligada per la pluja. Els militars l'ha deixat anar: sa mare li ha donat el passaport al xófer de Nadji i aquest ha tornat a la barrera a les portes de la ciutat.

Parlem del documental i li proposo que sigui un dels personatges. Xerrem, a la procura no hi ha alcohol, així que només podem beure aigua gelada. Basile no vol deixar passar l'oportunitat de treballar en una producció audiovisual estrangera, no hi ha tants agossarats que passin per aquests camins d'Àfrica. Ens acomiadem, després d'intercanviar mails i números de teléfon. Demà a les cinc de la matinada ve el xófer de Nadji a buscar-me. Ràpid, que ve el president!