Paella pallaresa

L'amable encarregada de la ferreteria del poble, absorbida per la cadena de ferreteries provincial, ens va servir una magnífica paella, d'aquelles amb enganxina indestrutible al mig i que t'has d'acabar menjant en la paella d'inaguració perquè no surt ni amb llexiu. Un altre paisà ens va situar sobre la pista del lloc que buscàvem per fer el nostre particular tiberi:

- No té pèrdua. Arribeu a Araós i a la dreta veureu un transformador, d'allà surt la carretera cap a Virós.

Efectivament, l'endemà la paella estava carregada al portamaletes i enfilàvem cap els prats i els boscos de Virós. Pocs quilòmetres després del transformador, arribàvem al refugi. L'impuls metropolità ens va fer prendre a l'assalt les dues úniques taules del "merenderu". Quan es va apaivagar l'excitació i vam descobrir que érem els únics disposats a fer una paella i que el rotllo anava més d'excursions a peu amb entrepà de fuet, vam respirar i ens vam relaxar. No existia competència, ni molt menys concurs de merengue i cúmbia aprofitant la potència musical instal·lada als cotxes, com acostuma a passar una mica més a prop de la ciutat.

- No tindràs una mica de safrà, per casualitat, oi?

La simpàtica encarregada de l'alberg no ens va poder ajudar en aquest petit detall, així que fou més aviat un arrós amb tomàquet que una paella stricto senso. Però bé, cap queixa, no es pot demanar gaire més als peus de la Pica d'Estats i amb mil metres menys de columna d'aire, la física i la memòria jugaven en contra nostra.

Passejada fins el Pla de Boavi, canalla exploradora per un costat i pares per un altre, i migdiada reconfortant. Què més voleu?