Fauna salvatge

Arribem a Estaon, seguint les indicacions dels nostres masovers. Després d'explorar el terreny i intentar la ruta caprina, ens decidim per baixar el carruatge al riu i deixar-lo allà, al costat d'altres intrèpids excursionista, classe cotxet i carmanyola, com nosaltres. La família s'ha unit i s'ha fet més gran encara, aixi que la caravana ha d'adaptar-se a les seves possibilitats i energies. Diferents, deixem-ho així.
El camí a les bordes de Nibrós és senzill, tot amunt per la pista. La tropa extended played demana un descans als deu minut d'extenuant caminata. Alto! Comença el sorteig d'entrepans i les combinacions de sabors, a més de la subhasta de sucs de tetrabric.
Amb la panxa plena, remprenem tant patidora marxa. A la primera possibilitat de bany al riu, comencen les baixes. Dues passes amunt, a la primera pujada amb certa entitat, l'escasedat d'ànims deixen enrera l'altra part de l'expedició. Només dues valentes llúdrigues, mimetitzades amb el riu, fan el cim i arriben al salt d'aigua sota el pont de les bordes.

És evident que el terme "passejada" no vol dir el mateix a tota la geografia peninsular. Bé, què hi farem, gelat a Esterri i cap a casa, que cal refer-se per demà.

Paella pallaresa

L'amable encarregada de la ferreteria del poble, absorbida per la cadena de ferreteries provincial, ens va servir una magnífica paella, d'aquelles amb enganxina indestrutible al mig i que t'has d'acabar menjant en la paella d'inaguració perquè no surt ni amb llexiu. Un altre paisà ens va situar sobre la pista del lloc que buscàvem per fer el nostre particular tiberi:

- No té pèrdua. Arribeu a Araós i a la dreta veureu un transformador, d'allà surt la carretera cap a Virós.

Efectivament, l'endemà la paella estava carregada al portamaletes i enfilàvem cap els prats i els boscos de Virós. Pocs quilòmetres després del transformador, arribàvem al refugi. L'impuls metropolità ens va fer prendre a l'assalt les dues úniques taules del "merenderu". Quan es va apaivagar l'excitació i vam descobrir que érem els únics disposats a fer una paella i que el rotllo anava més d'excursions a peu amb entrepà de fuet, vam respirar i ens vam relaxar. No existia competència, ni molt menys concurs de merengue i cúmbia aprofitant la potència musical instal·lada als cotxes, com acostuma a passar una mica més a prop de la ciutat.

- No tindràs una mica de safrà, per casualitat, oi?

La simpàtica encarregada de l'alberg no ens va poder ajudar en aquest petit detall, així que fou més aviat un arrós amb tomàquet que una paella stricto senso. Però bé, cap queixa, no es pot demanar gaire més als peus de la Pica d'Estats i amb mil metres menys de columna d'aire, la física i la memòria jugaven en contra nostra.

Passejada fins el Pla de Boavi, canalla exploradora per un costat i pares per un altre, i migdiada reconfortant. Què més voleu?

Publicitat enganyosa

Va, comencem la gincana excursionista. Fem via cap Rubió, amb la canalla demanant darrera si realment arribarem a Andorra a comprar no sé què, si continuem per aquella carretera. Al poble, el carruatge de la tieta s'enfronta amb la dura realitat, l'asfalt desapareix sota les nostres rodes al primer revolt. El més vell del llogarret ens indica que, efectivament, per arribar a les comes cal continuar quatre quilòmetres per aquell corriolet. Però bé, al final no és per tant, esquivant vaques arribem a la casa de vacances de la Heidi i la seva família.
Entrepà de tres llesques als bancs de picnic a l'exterior, amb formatge i cap de senglar, sense misèries, abans de començar amb el recorregut per la muntanya. Etapa suau, seguim a les vaques fins a una mena d'estanyol, que deceb una mica al personal, amb el banyador ja a la boca i ganes de fer alguns llargs. D'això en tenim a dojo al parc de la Ciutadella quan plou i no li diem estany, a veure qui serà ara el pixapins.
La pluja amenaça i tornem, no sense deixar de fer de Heidi i Pedro pels prats, el verd sense tanques ni cartells de prohibit trepitjar ens omnibula als de ciutat.

Tornem al mas i donem el dia per tancat amb la reglamentària truita de patates. 

Cap a les muntanyes!

On cop enllestida la darrera entrega topanista, tanquem motxilles, clau del gas i de l'aigua, i en el primer bus cap a Saragossa, a fer l'enllaç amb la diligència que puja des de Madrid amb la resta de la tropa. La tieta ens ha deixat el carruatge a canvi d'una bateria nova, amb aspirador i pels de gat inclosos.
Després de gaudir de la gastronomia gairebé universal dels VIPS, amb els plastidécors i pinta-i-acoloreix per la canalla desganada, enfilem les muntanyes. El nostre estimat Arestui ens espera allà, com sempre, penjat d'una roca, mirant la vall, deixant que entri a trenc d'alba tota aquella llum meravellosa que no deixa dormir a partir de les sis de la matinada.

Els nostres masovers exiliats a Bolívia ens han deixat tot una llista de reptes, una mena de dotze proves hercúlies nivell principiants, que mirarem de superar amb èxit. No deixeu de seguir-nos, estimat públic.