Fauna salvatge

Arribem a Estaon, seguint les indicacions dels nostres masovers. Després d'explorar el terreny i intentar la ruta caprina, ens decidim per baixar el carruatge al riu i deixar-lo allà, al costat d'altres intrèpids excursionista, classe cotxet i carmanyola, com nosaltres. La família s'ha unit i s'ha fet més gran encara, aixi que la caravana ha d'adaptar-se a les seves possibilitats i energies. Diferents, deixem-ho així.
El camí a les bordes de Nibrós és senzill, tot amunt per la pista. La tropa extended played demana un descans als deu minut d'extenuant caminata. Alto! Comença el sorteig d'entrepans i les combinacions de sabors, a més de la subhasta de sucs de tetrabric.
Amb la panxa plena, remprenem tant patidora marxa. A la primera possibilitat de bany al riu, comencen les baixes. Dues passes amunt, a la primera pujada amb certa entitat, l'escasedat d'ànims deixen enrera l'altra part de l'expedició. Només dues valentes llúdrigues, mimetitzades amb el riu, fan el cim i arriben al salt d'aigua sota el pont de les bordes.

És evident que el terme "passejada" no vol dir el mateix a tota la geografia peninsular. Bé, què hi farem, gelat a Esterri i cap a casa, que cal refer-se per demà.

Paella pallaresa

L'amable encarregada de la ferreteria del poble, absorbida per la cadena de ferreteries provincial, ens va servir una magnífica paella, d'aquelles amb enganxina indestrutible al mig i que t'has d'acabar menjant en la paella d'inaguració perquè no surt ni amb llexiu. Un altre paisà ens va situar sobre la pista del lloc que buscàvem per fer el nostre particular tiberi:

- No té pèrdua. Arribeu a Araós i a la dreta veureu un transformador, d'allà surt la carretera cap a Virós.

Efectivament, l'endemà la paella estava carregada al portamaletes i enfilàvem cap els prats i els boscos de Virós. Pocs quilòmetres després del transformador, arribàvem al refugi. L'impuls metropolità ens va fer prendre a l'assalt les dues úniques taules del "merenderu". Quan es va apaivagar l'excitació i vam descobrir que érem els únics disposats a fer una paella i que el rotllo anava més d'excursions a peu amb entrepà de fuet, vam respirar i ens vam relaxar. No existia competència, ni molt menys concurs de merengue i cúmbia aprofitant la potència musical instal·lada als cotxes, com acostuma a passar una mica més a prop de la ciutat.

- No tindràs una mica de safrà, per casualitat, oi?

La simpàtica encarregada de l'alberg no ens va poder ajudar en aquest petit detall, així que fou més aviat un arrós amb tomàquet que una paella stricto senso. Però bé, cap queixa, no es pot demanar gaire més als peus de la Pica d'Estats i amb mil metres menys de columna d'aire, la física i la memòria jugaven en contra nostra.

Passejada fins el Pla de Boavi, canalla exploradora per un costat i pares per un altre, i migdiada reconfortant. Què més voleu?

Publicitat enganyosa

Va, comencem la gincana excursionista. Fem via cap Rubió, amb la canalla demanant darrera si realment arribarem a Andorra a comprar no sé què, si continuem per aquella carretera. Al poble, el carruatge de la tieta s'enfronta amb la dura realitat, l'asfalt desapareix sota les nostres rodes al primer revolt. El més vell del llogarret ens indica que, efectivament, per arribar a les comes cal continuar quatre quilòmetres per aquell corriolet. Però bé, al final no és per tant, esquivant vaques arribem a la casa de vacances de la Heidi i la seva família.
Entrepà de tres llesques als bancs de picnic a l'exterior, amb formatge i cap de senglar, sense misèries, abans de començar amb el recorregut per la muntanya. Etapa suau, seguim a les vaques fins a una mena d'estanyol, que deceb una mica al personal, amb el banyador ja a la boca i ganes de fer alguns llargs. D'això en tenim a dojo al parc de la Ciutadella quan plou i no li diem estany, a veure qui serà ara el pixapins.
La pluja amenaça i tornem, no sense deixar de fer de Heidi i Pedro pels prats, el verd sense tanques ni cartells de prohibit trepitjar ens omnibula als de ciutat.

Tornem al mas i donem el dia per tancat amb la reglamentària truita de patates. 

Cap a les muntanyes!

On cop enllestida la darrera entrega topanista, tanquem motxilles, clau del gas i de l'aigua, i en el primer bus cap a Saragossa, a fer l'enllaç amb la diligència que puja des de Madrid amb la resta de la tropa. La tieta ens ha deixat el carruatge a canvi d'una bateria nova, amb aspirador i pels de gat inclosos.
Després de gaudir de la gastronomia gairebé universal dels VIPS, amb els plastidécors i pinta-i-acoloreix per la canalla desganada, enfilem les muntanyes. El nostre estimat Arestui ens espera allà, com sempre, penjat d'una roca, mirant la vall, deixant que entri a trenc d'alba tota aquella llum meravellosa que no deixa dormir a partir de les sis de la matinada.

Els nostres masovers exiliats a Bolívia ens han deixat tot una llista de reptes, una mena de dotze proves hercúlies nivell principiants, que mirarem de superar amb èxit. No deixeu de seguir-nos, estimat públic.

Pengim penjam

Després d'haver posat en marxa la maquinària de fer entrepans, omplert les boses de Mercadona (model resistent) i recomptar tots els efectius infantils convocats a la parada del tramvia, Bart Simpson i el seu veí es van adreçar al bosc urbà.

- Aquest petit no dóna la talla, no arriba ni a un pam de la ratlla blava. No crec que pugui fer el circuit, a no ser que l'acompanyi vostè -va sentenciar l'aprenent de Jesús Calleja a mig temps-.

- Qui? Jo? No, no, segur que hi ha algú altre que el vol acompanyar per circuit dels petits.

Afortunadament, la solidaritat de classe (de la classe de tercer, vull dir) va funcionar, i un altre va optar per la via fàcil de divertir-se un diumenge de gener amb fred i vent. Si t'has de penjar, que sigui a un metre de terra, la canalla madura ràpid.

Els altres intrèpids van escometre la travessia entre columnes i cables, armats de mosquetons i arnesos. És curiós, si els haguéssim obligat a penjar-se a 6 metres del terra d'un filferro, segur que no ho feien ni per una Nintendo, però com se suposava que era un joc, tothom s'hi va posar mans a la feina. Després de mitja hora i algunes crisis amb els moquestons que no s'enganxaven, a més d'alguna estada pernilística en mig d'una tirolina amb el seu corresponent rescat, tots van arribar a la taula de la celebració del novè anniversari. Malauradament, només es van acabar el pastís industrial i les patates, els entrepans factorils els estarem menjant durant aquesta setmana, recordant cada matí que divertit va ser caminar pels ponts nepalís i tibetans que s'amaguen al Fòrum. 

A la teva cova o a la meva?

Ramon de Vallbona va aspirar la seva cigarreta i es va quedar mirant la dona que jeia al seu costat:
- Petronila, això no por continuar així.
- I per què, Ramon?
- Perquè se suposa que som eremites, que hem vingut aquí a fer vida contemplativa i a buscar el perquè de tot plegat.
- I que no ho estem fent ja?
- Ja et dic jo que al final algú s'anirà de la llengua i tindrem merdé, no es pot ser tan modern.

L'endemà, en Ramon va reunir homes i dones eremites, i com a guia espiritual de la vall i de tots aquells que havien consagrat la seva vida a l'amor universal entre l'espècie humana, i a la reflexió sobre el sentit de la vida, l'humà i el diví, els comunicà la visió que havia tingut la nit anterior, després de la darrera cigarreta:

- Ens hem de separar. Les dones es quedaran aquí, guardant aquest indret, i els homes anirem cap el sud, buscant un lloc més segur. Aviat sabran a Roma que hem trobat la felicitat i no hi haurà coves per a tothom. Podrem tornar, però d'amagat. Fundarem un monestir, per guardar les aparences, i ja tornarem quan s'escaigui.

Ningú va entendre res, però si ho deia en Ramon, per alguna cosa seria. Van passar la darrera nit d'intercanvi de coves i l'endemà van marxar. Als dos anys d'esperar-los i no rebre resposta a les seves missives, Petronila i companyia van decidir fer el seu monestir, fartes del Ramon, les seves visions i els seus remordiments. I fins a la data, la mala llet i el mal rotllo ha arribat fins avui en dia, monjos i monges ja ni es toquen, alguns ni es parlen, acollits als vots de silenci.

De Vallbona i Tàrrega, amb els seus vins i pastissos russos, ens dirigim cap a Calatayud, a sopar la versió aragonesa de l'esqueixada que veieu a la foto, i d'altres delicatessen locals. Quan veiem el compte, ens demanem si no estem essent víctimes d'una estafa contínua a casa, si no quedarà disponible cap cova per on voltaven en Ramon i na Petronila per instal·lar-s'hi i arribar a fi de mes.

Modern Times

- Ay, Conxita. Que és maco això! I a mes gratis.
- Nena, ja es poden estirar una mica, amb els sablassos que els hi foten als turistes. Que reparteixin una mica amb els que patim els vols charters, no?

El temps passa, com sortia a la recreacio de la historia de la Casa Batllo, i el personal ja no en te prou amb les fonts magiques. Aixi que ara han inventat aixo del mapping i per fer-ho que es noti mes, tallen Arago amb Pg. de Gracia, amb la consequent ovacio del public motoritzat en sentit Llobregat, que avui arribara tard a veure el partit.

Els buscadors de lleure de batalla continuem les nostres exploracions. Si trobem res interessant sereu els primers a tenir-ne noticies.

Fins el proper estiu

Cada any passa el mateix: arriba un dia com aquest, meravellós, lànguid, s'acaba i hem de dir adeu a l'estiu. Fins l'any vinent, el sol es pon darrera de les muralles de Tarragona o del castell de Tamarit, en aquest cas, i ja no el tornarem a veure des de la platja fins no sortim del túnel de l'hivern. 
La paella no era gran cosa, la veritat, però el passeig pels penya-segats indultats per la crisi immobiliària ha valgut la pena. Amb un castell de noces i comunions autèntic al final del camí, com el castell d'iràs i no tornaràs dels contes de sempre. Epíleg amb un campament de nòmades europeus, refugiats a les seves caravanes amb parabòlica per veure com neva a casa seva ja a aquestes alçades del campionat. 
Ay, el campionat! Quan estaven tots entretingudets davant la tele, hem acabat ràpid la darrera coca-cola i hem entrat sense fer soroll a la ciutat, amb la darrera posta de sol encara als ulls. 

Fins els proper estiu, solet nostre!

Persona non grata

La ciudad siempre tiene sorpresas y secretos rincones que ofrecer a sus habitantes. Ahora que se ha puesto de moda el turismo interior, interior de no salir de los límites que marcan la autopista de circunvalación, ¿por qué no unirse a esa ola de reconocimiento de los encantos municipales? 

Ataviados con la última moda de Decathlon, perfectamente confundidos entre la multitud de castigados este año sin viaje a las Molucas, nos instalamos en nuestra playa, esperando que todo el mundo recuerde que el cine de verano funciona exactamente igual que aquellos a los que íbamos y había que pagar. No se puede hablar y conviene sentarse para que el resto del auditorio disfrute también de la película. Pero no, la gente queda "dentro del cine" y no "en la puerta" con lo que el rosario de despistados se une al ejército de barmans de lata en mano. 

Conseguimos ver la peli, después de dos cortos dirigidos por el primo del proyectista, si no no se explica su aparición en tan magno evento. Decidimos refrescar el gaznate y buscamos infructuosamente una chiringuito sin vistas al Camp Nou, donde ponen "El Día de la Marmota", ¿se acuerdan? Gran película, aquella que siempre pasaba lo mismo, día tras día. 

El gobierno de la ciudad ha decidido controlar nuestro gasto alcohólico, a ver si conseguimos ahorrar algo e ir ni que sea a Mallorca el año que viene, así que todas las terrazas cerradas a las 12 p.m. Una luz violeta aparece entonces en la lontananza y nos dirigimos hacia ella, como Hansel y Gretel. Una hermosa bruja nos detiene cuando abordábamos el ascensor hacia la planta 25: 

- A partir de las nueve, hace falta pantalón largo y zapato cerrado. No pueden pasar.

Me encanta volver a sentirme un adolescente que no puede entrar en la discoteca de moda porque su calzado no se adapta a los cánones de lo "cool". Este rincón queda para otra ocasión, Gretel, con lo guapa y "fashion" que tú ibas. 

Suerte que han habilitado un rincón para la gente no tan "nice", donde otra brujita nos da de beber hasta la una de la mañana. En esta cabaña, al final del camino del bosque, hay otras reglas, y tú sin saberlo.

La televisió ens enganya

- Escolti, jo he vingut aqui amb la meva amiga Pepita perquè ho hem sentit a TV3, ben clar i català: "Jornada de portes obertes". I no és el mateix que una visita guiada, on va a parar!

El jove voluntari senegalés, en una estampa multicultural impagable, intentava convéncer a la Sra. Conxita que podia entrar a veure Sant Jeroni de la Murtra, perè que havia de col.laborar amb tres euros, per persona.

- I ara! Jo el que vull és posar una reclamació, si la televisió diu que hi ha portes obertes, no pot ser això. Demano responsabilitats!

Les dues amigues i residents a Badalona s'han perdut aquesta joia decadent del gòtic català, on un altre pressumpte català va ser rebut per uns reis despres d'un llarg viatge.

- No ho dic jo, sinó el professor Charles H. de la Universitat de Pensilvània. Sempre esmento a aquest historiador, neutral, que ha estat 18 anys estudiant la vida d'en Colon, per a que ningú digui que escombro cap a casa.

En fi, polèmiques històriques a banda, Sant Jeroni és un d' aquells racons a tocar de casa que cal conéixer, encertant el dia que el volen ensenyar. Correu perquè qualsevol dia cau sencer, el gòtic no cotitza a l'alça precissament.

I després, a fer un mos a la Font dels Castanyers, encara que calgui esperar una horeta llarga a la porta.

Rotonda Patriotica

Salve a los viajeros que se aventuran hacia el inhospito Norte mesetario! Cruzar el espinazo nevado de la meseta se merece, al menos, un cumplido en forma de rotonda, con insignia y oda metalurgica incluida. No es para menos, proponerse desafiar la ola de frio siberiano, buscando las minimas nocturnas peninsulares, no es en broma.
Afortunadamente para nuestra dentadura, un angel de la guarda nos ha puesto en aviso y hemos reconsiderado la mision polar, dejandola por una visita a la patria de los fastos en forma de rotonda. El Mediterraneo invernal nos espera, como una guarida segura y generosa.
A todo esto, deberiamos abrir el concurso Rotondillo de Oro 2012?

De nou a la catifa vermella

Les terres gironines tindran el privilegi de viure el que ja és un clàssic, la reposició que cada any es fa de Los Momentos Que Brillan.

Serà aquest divendres 20 de gener, a les 10 de la nit, a l'Auditori del Centre Cultural Sala Galà, a Cassà de la Selva.

Què hem de dir? No us ho podeu tornar a perdre. Qualsevol dia es perd la tradició, coses més lletges han passat.

http://www.vuitimig.com/mostrar.php?article=0&grup=cybermacca

Yerno SuperStar

Sin palabras, no hay nada más que añadir al super hit del momento. Ustedes lo disfruten, en estos momentos en los que todos se acuerdan de la familia, algunos lo hacen con más intensidad si cabe.

¿Cómo será la Navidad en las Islas Caimán?

Cornubianitas

Lo menos que le puede pasar a uno cuando va a un museo de ciencias naturales, como hace un par de fines de semanas, es descubrir que la rocas cornubianitas existen de verdad.

Me siento aliviado, tengo que confesarlo, tanto tiempo mentándolas, por pura influencia televisiva, sin saber si quiera si existían más allá de los rayos catódicos. Ahí están, sólo por albergarlas vale la pena haber construido esa réplica de la Discoteca Scorpia que tenemos en el Fórum, obra de no sé qué arquitectos con apellidos extranjeros, que no son modistos ni pareja sentimental.

Gutiérrez, que le veo ...

Otro homenaje topanista

Ni el de la gorra es una maoísta de incógnito en la ciudad condal, ni el del poncho perroflautista un indignado en receso dominical: no estamos dando un merecido homenaje topanista. El falso maoísta ha vuelto hacer bueno aquello de que para hacer paellas de pro no es necesario nacer en Valencia. Los hemos visto más rápidos, pero no mejores, y tras un vermut extended play que concluye pasadas las cuatro, nos entregamos al vicio arrocístico. Las bajas por causas etílicas que deja la noche anterior, no son obstáculo para cumplir con el obligado ritual hedonista. Con domingos como este, la vida cobra sentido.

Picnic industrial

Aquí ens teniu, celebrant el Dia de Difunts a la desembocadura del Besos. No se'ns havia acudit el paral.lelisme romantic de la mort del riu, simplement es el millor lloc amb parking i possibilitats de menjar voltats de verd, a tocar de casa. Ens hem passat el mati intentant tornar el cotxe de lloguer a les oficines tancades de Pepecar, topanisticament perfecte.
Aixi que no quedava altra que tirar del cataleg de destinacions d'estar per casa, amb prou exit encara.

Ja heu portat les flors als vostres estimats absents?

Tarda de diumenge

Seieu, seieu. Tarde de diumenge, per veure pondre's el sol, des de dalt de la ciutat, i pensar en allò que durant la resta de la setmana no tenim temps de considerar. Montjuïch està radiant i pel racò aquest paga la pena l'excursió fins a tocar el castell.

El funicular, molt maco, com a primer plànol de la foto amb tota la ciutat al fons, però deixeu que siguin els turistes amb lumbàlgia qui l'amortitzin. A més, diuen que la resta del món ja ha sortit de la crisi, que només faltem els mediterranis, abstrets per aquestes capvespres com estem. Que col·laborin, caram, i que no molestin.

He de dir que si no hagués estat per una diligent agent de la policia, capficada en millorar els ingressos de l'administració a cop de multa alguns metres mes avall, no hagués arribat fins el parking. Qui diu que la feina de la policia és topanista? És obvi que aquesta tarda no ho ha estat, encara que no crec que pensin el mateix aquells que han deixat el cotxe per Miramar.

- Paquita, que et dic que aquí no pugen aquests. Deuen tenir permís avui, ahir van fer hores extres amb els indignats.

- Ay, doncs saps que la veïna també hi va anar a indignar-se?

- Però que no cobra la pensió aquesta?

- Com ets, Antonio! No entens res.

Jo tampoc entenc com no havia trobat aquest lloc abans. Silenci, que comença la música.

Mucho Mejor!!!

De acuerdo, el fin de semana pasado rompimos la media de emisiones de gases invernadero anual en nuestra homoexcursión al Pedraforca, peor que haber ido en Concorde a comprar tabaco. Correcto, hemos comido mejores asaditos y en menos tiempo. Lo acepto, el bocadillo no era de pan con tomate, estrictamente hablando. Exacto, no deberíamos haber estafado al propietario del único garito con futbolín en Gòsol. Llevan toda la razón, algunos perderán sus extremidades inferiores sólo por ver el mundo desde un poco más arriba (todavía no sabemos a qué altura exactamente, manda güevos).

Sin duda, todo eso es cierto, incluso que nuestro cámara nunca montará las cinco mil fotos que tomó con su maravilloso I-Phone y no servirá de nada. Incluso así, nadie puede dudar que a veces, sólo a veces, ellas no hacen falta, y menos en el sumum del topanismo: subir una montaña por puro aburrimiento masculino.

Mucho mejor!!!

La flor y nata del topanismo

Sobran los comentarios entre tanta estrella topanista. Varias generaciones se congregaron ante la mesa, pasado, presente y futuro del movimiento liberador del cine europeo, para darse una merecido homenaje. Si no lo hacemos nosotros, ¿quién lo iba a hacer? Mientras en la ciudad condal seguía el esperpéntico verano, que nos asola con granizadas a finales de julio, con turistas tratando de salvar sus vidas entre los árboles que caen por las avenidas de la capital, en una refugio secreto de la Costa Brava se maquinan las próximas audacias en honor al maestro, al mismo tiempo que se recuerdan las anécdotas de siempre.

¿Y las vacaciones? Eso está por decidir, camaradas, nos esperan balnearios y otros destinos desconocidos. Pero a ver quién es el valiente que se levanta de esta mesa, con la que está cayendo y con los gin tónics que llevamos encima a las diez de la noche, cuando acierta a llegar el asador con los restos de chorizo criollo y pa amb tomàquet.

¡Vermutistas del mundo, uníos!

Mientras en el resto del mundo nieva y diluvia, a orillas del Mediterráneo disfrutamos del deporte dominical por excelencia: el vermut. Hoy hicimos una incursión por el flanco norte, que también se merece una excursión de vez en cuando. Desde aquí reivindicamos la geografía barrial, claro que sí, llena de rincones.
En la Bodega Lluís, nos acogieron con unas anchoas como ya no quedan ni en Santoña, una verdadera delicia, rehogadas con un auténtico vermut de Reus, como tiene que ser.
No se priven, amigos topanistas, de ir al cielo en metro, un domingo de estos.